Crònica de l’Ultrashow de Miguel Noguera a Eivissa
El mateix cap de setmana que se celebraven els “closings” de les discoteques eivissenques, Mal del Cap va fer el seu “opening” de temporada (així som, l’esperit de la contradicció fet associació).
Quan set malalts ens plantejàrem associar-nos per portar a Eivissa propostes culturals alternatives, posàrem moltes excuses per autolegitimar-nos, diguérem coses tan pretencioses com: “volem que l’illa es converteixi en un referent cultural underground, bla, bla, bla”, però al nostre fur intern només pensàvem: “Que vingui Miguel Noguera, que vingui Miguel Noguera!”. Així, vam començar fort i, amb molt d’esforç i molta ajuda, aconseguírem portar l’Ultrashow a Eivissa; un espectacle del qual s’han dit ja moltes coses però que difícilment han encertat en la seva explicació, per això, no serem nosaltres qui ho intentem, perquè (i això ja ho ha dit Jordi Costa, crític d’El País) l’Ultrashow cal viure’l, no es pot explicar.
I no només aconseguírem que vingués Noguera, si no que, a més, el vam dur a Can Ventosa i arribàrem, amb els pocs mitjans de què disposàvem, a abarrotar un teatre que ja estava partint-se de riure fins i tot abans que Noguera comencés a cantar la improvisació amb la qual s’inicia cada Ultrashow. El propi Noguera ens confessà que estava sorprés amb el fet que uns “perduts” com nosaltres haguéssim aconseguit reunir a quasi 300 persones per veure’l en una localitat tan petita com Eivissa i on encara no havia actuat. Bé, Noguera no va dir en cap moment la paraula “perduts”, però, en definitiva, es així exactament com ens sentíem quan parlàvem de tu a tu amb una persona a qui la majoria de nosaltres considerem un geni.
Havíem recollit a Miguel pel matí a l’aeroport, i estàvem tan nerviosos que va passar per davant nostre i ni tan sols el vam veure. “Cony, si és aquell!”, digué un malalt de sobte, i, sí, allà hi era, amb el mòbil a la mà, segurament a punt de preguntar-nos si l’havíem deixat tirat. Ens presentàrem i, la primera impressió fou que ens trobàvem davant d’una persona tímida, el caràcter de la qual es trobava molt allunyat del que suposadament veuríem dalt de l’escenari. Noguera no ens va semblar en absolut una persona histriònica, de fet, fou molt amable i va saber com posar-nos les coses molt fàcils.
A l’hora de dinar li havíem preparat una comitiva-banquet-de-bodes de quinze persones, que hagués intimidat fins el més intrèpid, però ell no es va acovardir i poguérem conversar sobre el seu show i el seu treball, sobre això i allò, i el de més enllà: nimietats diverses amb les quals vam riure tots, perquè Noguera té la capacitat de passar de la serietat a allò banal en qüestió de segons. De fet, si alguna cosa ens va cridar l’atenció d’ell, és la seva capacitat de descontextualitzar situacions fins fer-les completament hilarants, d’una forma subtil amb la qual et submergeix poc a poc en el plànol d’allò irreal a partir de qualsevol imatge quotidiana. Bé, que flipàrem i gaudírem com bojos de la seva companyia.
Més tard anàrem amb ell a la prova de so i el deixàrem tranquil una estona abans del show. A les 20:30 hores començà a entrar-hi gent a la sala, moltíssima gent. Abans de sortir, Noguera semblava bastant menys nerviós que nosaltres (ens feia mal l’estómac dels nervis com si fóssim nosaltres qui haguéssim d’actuar al seu lloc) i a les 21:05 sortí a l’escenari.
Un metrònom sonà, i poc després Noguera començà a cantar la seva tonada improvisada, que, en aquesta ocasió juntà carreres de bicicletetes, mussolines, caderes de titani, bocates de cigrons i recitals poètics. Després del càntic comentà les seves impressions sobre ell mateix i quan va començar l’Ultrashow, ja s’havia guanyat el públic. Senyors grans, homes de mitjana edat, adolescents amb acné i hypsters barbuts s’eixugaven les llàgrimes del riure en submergir-se de la mà de Noguera en imatges de senyoretes de verdureries que no volen lletugues perquè s’han colpejat, o que pregunten si tenen eixes tomates que s’anomenen to-ma-tes?
El show durà més d’una hora, durant la qual cada vegada que pensaves que no podies riure més perquè et feia mal la mandíbula, una nova idea irrompia amb força per deixar-te k.o. a la butaca.
Y així, bogeria rere bogeria dement, el primer Ultrashow de Miguel Noguera a Eivissa arribà al final, entre els aplaudiments d’un teatre extasiat i atordit a parts iguals. Plens d’orgull per la labor realitzada anàrem amb Miguel a sopar al Concord, on, després de menjar i beure ben a gust, aprofitàrem per què Noguera ens signés uns quants llibres, amb dibuixet inclòs, sense deixar de mirar-lo en cap moment com aquell a qui se li apareix la Verge en un descampat. Les rialles continuaren fins una hora crítica per als qui treballaven el dia següent i l’acompanyàrem de tornada a l’hotel. Pel camí es va parlar de la possibilitat que l’atropellés David Guetta i de les bromes que l’ABC podria fer al respecte; fou una tornada intensa.
Al matí següent l’acompanyàrem a l’aeroport i ens acomiadàrem amb la intenció de tornar a portar-lo a cada opening de temporada malalta. I després Eivissa tornà a la seva normalitat amb una excepció, com apuntà encertadament el conegut blogger Strambotic que (casualitats de la vida) havia acudit a l’#Ultrashow diumenge, “aquells que se’n penediran tota la vida són els qui no anaren”.
Amén.